Carnaval de Blogs

El dimarts 4 d’octubre es va celebrar la 4a edició del Carnaval de Blogs. Vint-i-quatre veus ens van donar la seva opinió sobre el tema d’aquest any: “L’educació social com a garant dels drets de la ciutadania”. Veus de les quals només 5 eren de dones i aquí m’aturo per primer cop per fer-vos una pregunta; és purament casualitat? O és un reflex de l’actualitat de l’educació social, on les aules del grau estan plenes de dones i a mesura que vas pujant de nivell comencen a desaparèixer?

carnavaldeblogs_cat

Algunes de les participants com Edusotic o Montserrat Sánchez el primer que fan és posar en dubte una de les paraules que s’utilitza per a l’enunciat; ciutadania. On diuen “¿Hasta que punto es el término ciudadano o ciudadana el más correcto?” Definint-la com “Consideramos ciudadano a aquella persona perteneciente a una ciudad, titular de derechos políticos y sometido a las leyes de la misma.” Amb això volen dir que estem excloent a una part de la població com refugiats, immigrants, persones sense papers… només per no considerar-se ciutadanes i defensen que aquestes persones no estan excloses dels drets humans.

Responent a la pregunta són moltes les persones que donen una resposta en la línia de Edusotic, qui defensa que la garantia de drets recau en els poders públics. Les ajudes i recursos són les que són i degut a la crisi econòmica s’han vist retallades més que mai i el sector s’ha vist molt afectat.

A part, hi ha algunes que defensen, com David Guerra, que els drets humans han d’evolucionar igual que ho fa el món.

En altres blogs les publicacions van més encaminades a parlar sobre si l’educació social és assistencial o empodera a les persones per defensar els seus drets. Totes van encaminades a fer una crítica al funcionament de l’educació social on defensen que és purament assistencial i com Carles Monclús reivindica que “L’educació social serà garant dels drets de la ciutadania si promou en les persones la capacitat per a lluitar pels seus drets, i per contribuir a una societat més justa”. O com Òscar Barril En una intervenció ideal, i després de donar aquest suport econòmic, una de les nostres tasques i responsabilitats seria fer pedagogia amb aquesta família, i dotar-los d’eines i de poder, per tal de no dependre sempre, de les ajudes de l’administració.”.

Opinió personal

Com molt bé va dir la meva companya Sílvia i menciona l’Antonio Alcántara al seu blog, “Com podem ser garants de drets si no existeixen estructures que així ho permetin”. Com podem garantir a les persones els seus drets, si els recursos són els que són i no n’hi ha per cobrir les necessitats de totes. Llavors és quan els drets passen a ser un premi; si no et queixes, si dius a tot que si i et portes bé, potser rebràs el que demanes, però en el cas contrari; si qüestiones el que et diuen els Serveis Socials, no només no optaràs al que necessites, sinó que fins i tot et poden derivar. Quan succeeixen aquestes coses, on van les persones a queixar-se? Hi ha algun espai on puguin denunciar aquestes injustícies?

Està clar que si no fos per l’organització ciutadana com els bancs d’aliments, roba, joguines, llibres, la PAH… no haguéssim anat enlloc, i quan ens pregunta l’Antonio si la responsabilitat de l’estat del benestar ha de ser només de les forces polítiques, em fa pensar. Vivim en una societat en què cada cop som menys solidàries, on “ajudar al veí” ja no és responsabilitat nostra, sinó de l’estat. La responsabilitat del benestar social és de totes i cada una de les persones que la formem, estic d’acord en que els drets els ha de garantir l’estat, però no ens oblidem que aquest pot arribar fins a un límit i nosaltres estem per cobrir el que hi ha més enllà del límit i per queixar-nos si l’administració està fallant.

Per què passa això?

A Espanya no passa res si no interessa, vull dir, si de debò interessés que totes les persones tinguin les necessitats cobertes es farien polítiques i es retallaria d’altres llocs en comptes de serveis públics. Vivim en una societat globalitzada on interessa que hi hagi pobres i rics, si creem una situació d’alarma social com la crisi, estaran “justificats” molts dels actes com les retallades i el canvi de polítiques laborals. Les empreses tanquen per obrir una altra en un país on surti econòmicament millor, on la mà d’obra sigui més barata i els drets laborals siguin menys exigents. Conseqüència: molta gent a l’atur buscant feina amb condicions precàries al límit de l’explotació laboral. L’economia submergida augmenta, llavors està justificat que augmenti la policia i hi hagi un major control social.

Les retallades fan augmentar els serveis privats, ja que si maltractem els serveis públics hi haurà molta gent que opti per serveis privats, perquè les necessitats són les que són, per tant la sanitat, l’educació i els serveis socials començaran a ser un negoci (si no ho han començat a ser ja).

Per què?

Doncs per una raó molt senzilla, si existeixen desigualtats socials (pobres i rics) sempre hi haurà persones (pobres) disposades a treballar per a algú (rics) en condicions precàries i d’explotació laboral que impliqui un major benefici per a les empreses, i com més persones pobres hi hagi, més treballadors hi haurà. I atès que aquests obrers hauran de treballar molt per sobreviure, no tindran temps per organitzar-se, i les seves filles hauran de seguir treballant perquè l’educació serà només per a rics, per tant tindran obrers incultes disposats a treballar moltes hores per un sou de merda.

Però s’obliden del més important de la lluita, cap d’aquestes condicions pot aturar-nos, perquè res no ens atura.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s